Gràcies por. Gràcies per protegir-me en els moments de perill. Gràcies per foragitar els monstres de la meva infància.
Moltíssimes gràcies per ajudar-me a reconèixer persones tòxiques. I gràcies per aquell dia que em vas aconsellar no agafar el cotxe quan tan plovia.
Ja sé que existeixes. Et reconec i t’ho mereixes.
Però ara vull dialogar amb tu.
En ocasions, vull fer coses noves, assolir reptes diferents, portar la contrària a alguna persona…
I aleshores apareixes tu amb els teus consells maternals: “ ja ho has pensat bé això?” “vols dir que podràs tota sola?” “ hi ha molta gent que prova els canvis i perd” “ No coneixes res del que vindrà!!” “tot serà estrany i diferent si ho intentes” “i si t’equivoques?”
I comença una lluita aferrissada en la que jo condueixo un autobús i vull anar cap al nord, vull canviar, em vull atrevir, vull portar la contrària a algú. Però, tu, por, (tota negre, grossa i amenaçant) t’asseus als seients del fons del vehicle i em vas xiuxiuejant: “ no vagis cap al nord, ves cap al sud” “ al sud et sentiràs segura i protegida” “ al sud ja ho coneixes tot”
I mentre em parles, em vaig sentint nerviosa, em suen les mans, em neguiteja l’estómac… i et contesto amb la veu trencada que jo vull anar cap al nord; que el nord m’il·lusiona i sento que és el que jo vull fer. I t’ho repeteixo tremolosa, indecisa… doncs ja m’has fet dubtar. I com que no et faig cas i no canvio de direcció, te m’acostes més i més, em llences el teu alè i em crides més fort: “cap al sud!” “ que vagis cap al sud, et dic!!”
I em crides tant i desitjo tant deixar-te d’escoltar, de tremolar, que finalment et faig cas. Condueixo cap al sud. Com tu volies…
Després d’un parell d’hores de conduir a les teves ordres, t’adorms al seient del darrere. Per fi t’has callat. Per fi he deixat de suar.
Però al cap d’una estona em sento molt trista. Jo volia anar cap al nord i per no tenir-te a prop m’he resignat. He llençat la tovallola.
Així que freno bruscament i faig un cop de volant. Me’n vaig cap al nord, allà on jo vull anar. I aleshores, te m’acostes enfurismada, les venes se t’inflen, els ulls et surten de les òrbites i fins i tot em toques, em fas mal.
Se’m fa molt complicat conduir així. Amb un pes tan gran a sobre meu que m’amenaça, que m’ennuega.
Passo un temps conduint cap al nord, atemorida amb tu a sobre. Me’n penedeixo profundament d’haver canviat de direcció. No sabria que em molestaries tant si feia el que jo volia…
De sobte et rendeixes. Ara ja calles. T’allunyes de mi. Has entès que no tens res més a fer. Ho has intentat amb totes les teves forces. Però ja t’has cansat de mi.
T’has esforçat molt. Has intentat paralitzar-me. M’has advertit.
Moltes gràcies por. Però me’n vaig cap al nord, com jo volia. Fins la propera.